pilota

En la Comunitat valenciana, discutim per tot. De fet discutim pel mateix nom de Comunitat Valenciana. Hi ha una part de la població que vol que la nostra terra s’anomene «Lo Regne de Valéncia» mentre que altres volen ser el «País Valencià». Eixa diferenciació fa que la nostra terra estiga dividida entre els «pancatalanistes», que volen ser part dels països catalans, ja que opinen que compartim llengua, cultura i territori; i els «blaveros» que opinen que el valencià no és la mateixa llengua que el català i no volen tindre res a vore en Catalunya.
Un amic l’altre dia em dia que entre els que madrilenys i els catalans (fent referència a les dos faccions) valencians en queden molt pocs. Personalment no vull formar part de Catalunya, però no suporte que la gent negue l’evidència de què el valencià i el català no són més que variants de la mateixa llengua. Al remat si saps un poc de lingüística te n’adones que hi ha més diferències entre el castellà de Madrid i el de Buenos Aires o l’anglés de Londres i Sidney, que entre el que es parla a València i Barcelona. I com els polítics fan ús electoral d’esta divisió per a dividir-nos encara més, al remat un valencià no sap com anomenar a la seua terra o a la seua llengua sense que s’ofenga algú.

I el que passa en la nostra llengua, el nostre territori, el nostre nom i la nostra bandera, fa que NO siguem un poble gens unit, i per tant gens fort. En molts pobles del sud d’Alacant, en altres del nord de Castelló i molts de l’interior de València la gent no té cap sentiment de formar part del poble valencià. Estos dies amb el tancament de RTVV me n’he donat conte de com els valencians que no parlen valencià i els valencians que parlen valencià castellanitzat s’han alegrat en molts casos del fet que es tancara RTVV. Supose que són gent que no té la necessitat de conéixer el que passa al poble del costat, ni de tindre un mitjà de comunicació en una llengua que no senten seua.

Com no som una regió/país/comunitat forta, des de Madrid fan el que volen amb nosaltres, tenim infra-finançament des de fa anys, som l’únic territori amb llengua pròpia que no té un mitjà en la seua llengua, i servim de conill d’índies per a polítiques neoliberals com privatitzar hospitals. És una llàstima perquè després de viure molts anys fora, un servidor s’ha donat compte de què són més coses les que ens uneixen de les que ens separen.

L’amor per la gastronomia; la passió de les festes populars; el fet de sortir al carrer i a les places només fa un raig de sol; buscar la mar en estiu, la muntanya en hivern i el camp en pasqua; l’amor per la pólvora; l’orgull de ser d’alguna localitat concreta; discutir qui fa millor una paella, fideuà o arròs al forn; ser enemics del poble del costat com a concepte però tindre molts amics allí; el fardar; el fet de pagar una torrà als amics a gust; el tindre una gran família i compartit tots junts la nit de nadal; el trobar a faltar l’orxata, el torró, o la mona de pasqua quan estàs a l’estranger; el quedar-se tancat a casa quan plou, neva o fa ponent; el obrir la casa quan hi ha una boda, comunió, bateig o defunció; la sensibilitat musical; el saber que es una poalà perquè t’has tirat moltes damunt; el ficar-te un rebequeta a poqueta nit; dir-li a tot el món carinyo, teta/tete, mari, o qualsevol apel·latiu carinyós i dolç que pugues imaginar: sopar de sobaquillo una brascada, un xivito o un almussafes; el quedar a prendre café en les amigues o a esmorçar en els amics; el «no volem cap que no estiga borratxo»; el cagar-se en la mare que els ha parit; el fet de tindre tants cosins segons que no coneixes a la meitat; el no protestar massa però criticar-ho tot… són tantes i tantes coses que compartim i que ens fan ser un poble, que no entenc perquè li donem l’esquena per tonteries als nostres veïns.
I com la desunió fa que siguam una merda com a poble (i no volem vore que junts seríem la re-hòstia); i com els polítics que ens governen són titots de Madrid que fan el que volen des de la capital: ací tanquen la nostra finestra al món, el mitjà de comunicació que millor o pitjor ens informava del que ens passa a nosaltres i no passa res de res. D’ací un més se’n recordaran amics, seguidors i familiars, i la resta s’oblidarà de què ens han furtat un dret fonamental i han ferit de mort la nostra llengua.