Hi ha moments en els quals la poesia t’ajuda a traure el teu sentiment de manera més encertada que la prosa. Després d’un llarg viatge he descobert que estic molt més enamorat dels meus arrels del que pensava. I no he pogut evitar escriure-li estos sentits versos a la meua terra.

 

La meua terra

 

Sóc fill d’una terra

Que es rega de bon matí,

On es barregen amb el so d’una orquestra

Els dies i les nits

 

Les muntanyes de la meua terra

Son de carrasques i pins

I el so de la vaqueta en els murs

Brama contra l’oblit

 

Contem en arroves i fanecades

El que s’ha d’alfarrassar,

I mire’m en cel en festes

On les palmeres lluiran

 

Una terra on els mals vénen d’Almansa

I la calor de ponent,

Per Sant Joan Bacores, al riurau la pansa,

Arrima’t al ginjoler!

 

A la meua terra sempre plou quan no hi ha escola

I t’arromangues el camalet.

Lleva-li la corfa a les navelines,

L’arròs t’ha eixit sentidet

 

Els diumenges són redons

I qui la cuina no l’escura.

Tira-li més llenya al foc

Palometa, xamelo i truca

 

Si la nit acompanya

Arreglem el món a la fresca.

No tingues por xiqueta

Que si hi ha soroll, hi ha festa

 

I comboi en la caseta

Entre xulles i cansalà.

Millor estar a remulla,

Eres l’amo del corral

 

A la meua terra hi ha incendis,

Molts d’ells intencionats,

També trobes algun lladre

Gentola, i aprofitats

 

I discutim per moltes coses,

Ens agrada raonar:

Per banderes, per paraules,

Per colors i identitat

 

Tot i això la meua terra

No la canvie per res.

És impossible trobar-ne

Terra com la del Micalet

 

La que fa olor de putxero,

De garrofes i de sal.

Una terra que venera

Al seu Déu el socarrat

 

Terra de música i flama

D’acollida de llum i d’art,

Terra que el Xúquer banya

Allà m’hauràs de trobar

 

Quan Déu vulga i jo falte,

Vingueu al meu soterrar.

A l’ombra d’una figuera

A la vorera del mar

 

Que sone ben fort la dolçaina

I que canten per albaes,

Mentre pengeu un epitafi que diga:

Ací jau un valencià.