Hi ha diversos temes que separen als valencians i que els polítics han utilitzat durant molts anys per a separar-nos encara més. Estos dies estic assistint de nou a eixos debats que s’utilitzen a acusar a uns i altres de qüestions absurdes, ja que l’important són les propostes i els fets, no les banderes. Per a entendre la idiosincràsia valenciana, has d’entendre quins són els temes que més enconadament es discutixen al carrer.

catalan - valenciano

La llengua

 

El primer debat que després infecta a la resta de discussions, és l’antic i artificial debat sobre la unitat de la llengua. D’una banda estan els que consideren que el valencià és una llengua pròpia diferent del català. I d’altra banda els que reconeixen que és la mateixa llengua, com ha quedat amplament demostrat pels lingüistes. La qüestió de fons està en el nom, molta gent alimenta el debat perquè no vol sentir-se «català» ni tan sols quan parla. Cada vegada que escric un article en valencià/català, apareixen uns i altres a atacant-se mútuament com si els anara la vida en ficar-li nom a la seua llengua, que està per a què ens comuniquem, no per a fer política. Denominació: als que defenen la unitat de la llengua els acusen despectivament de catalanistes, i als que defenen la diferenciació els anomenen despectivament blaveros (pel blau de la senyera). Cal dir que molt d’aquells que han emprat el debat amb usos partidistes no han parlat mai valencià, i quan el parlen sembla un sainet.

senyeraBandera

 

La bandera de la corona d’Aragó s’anomena senyera, i consta de 4 barres roges sobre fons groc. La ciutat de València va obtindre el dret d’usar una corona (per la seua defensa de la ciutat contra Pedro el Cruel) en la seua senyera i des del 1410 la bandera de la ciutat de València és la reial senyera, que és el mateix disseny amb l’evolució d’una corona al lateral damunt d’una franja blava . En 1982 es va decidir que fora la bandera oficial de tota la Comunitat Valenciana. Tot i la seua història hi ha qui no defensa eixa bandera o no es troba identificat perque per a ells representa als secessionistes lingüístics i açò és utilitzat per fomentar la desunió.

comunitat

Territori

 

Hi ha una sèrie de persones que són pancatalanistes, és a dir, que volen que es forme un gran País anomenat Països catalans. Este xicotet (en la Comunitat és xicotet) moviment pancatalanista, és utilitzat per la gent que no parla valencià principalment per a acusar a tots els «catalanistes» de pancatalanistes i amb el crit de «no mos fareu catalans«, associen parlar valencià normatiu amb voler la integració en una Catalunya independent. A priori no hauria de tindre molt a vore, però s’ha acusat reiteradament a tots els que defenen la unitat de la llengua «catalanistes» de «pancatalanistes» per a invalidar la seua opinió. Quan la gran majoria d’aquells que reconeixen la unitat lingüística no volen cap tipus d’unitat territorial.

pais valencia

El nom de la nostra terra

 

Tres noms possibles, Comunitat, Regne i País. Molta gent no vota a certs partits simplement per què porten a les seues sigles allò de País Valencià i clar «sona massa català», que d’altra banda és una denominació recollida a l’estatut d’Autonomia. Als anys 80 es va inventar la denominació de Comunitat Valenciana per a no ofendre cap sensibilitat i s’ha quedat com la manera oficial d’anomenar a la nostra terra. Per una part estaven els que volien anomenar-la País Valencià (terme que apareix al segle XVII), i d’altra els que defensaven l’antiga denominació de la Corona d’Aragó: Regne de València, que no va poder ser admesa per què la Constitució Espanyola reserva el terme de «Reino» només per a Espanya. Altre debat que no du a cap lloc.

Resum

 

Estos 4 temes són utilitzats políticament de manera reiterada i absurda. Ara que han perdut el poder els polítics que defensaven el secessionisme lingüístic i demanaven perdó per parlar valencià en públic, acusen als que han pujat de «catalanistes» i de què van a canviar la bandera i «fer-mos catalans». Cuidao, venen els catalans!!! Durant molts anys la llengua ha servit per a guanyar els vots de l’odi al veí del nord (l’enemic imaginari), i s’ha mirat amb bons ulls tot el que venia de Madrid, i s’ha vist amb mals ulls tot el que venia de Barcelona. Encara que els mateixos que acusen de catalanistes a qui parlem valencià normatiu (o de poble) són els que propiciaren que el Banc de València siga ara un banc català.

Si tots assumim amb naturalitat la bandera com a pròpia, les denominacions oficials com a vàlides, la unitat de la llengua, i que el territori és indivisible. Tal volta podríem prosperar com a poble unit i reclamar un finançament autonòmic equitatiu (durant 20 anys hem estat infrafinançats i continuem estant-ho); una radiotelevisió pública, de qualitat i al servei de la ciutadania (no dels polítics); reivindicaríem els nostres escriptors i la nostra cultura (arraconada durant anys); les nostres tradicions (com la pilota valenciana)… Un poble unit és un poble fort, un poble que discutix per tot és un poble dividit que no prospera i que es queda ancorat en el passat. No sóc l’unic que pensa així.

Jo considere que visc a la millor terreta del món, estic orgullós de ser valencià, de parlar-lo i en cap moment vull formar part d’una Catalunya independent. Però igual si en compte de mirar tant cap a Madrid mirem un poc més cap a Barcelona a l’hora d’aprendre a valorar i defensar la nostra cultura com es mereix; i en compte de renunciar a ella la fiquem en valor: igual ens va un poc millor. I no dic que Catalunya siga cap model a seguir, allí tenen altres problemes, però això de la por als «catalanistes» em pareix tan absurd que no sé si riure o plorar. És la por a l’estranger per ser de fora, la por al desconegut i no al veí que saps que és un lladre, la por que infonien els «moros» a l’edat mitjana, la por a què treballaren les dones, la por de la ignorància…

valencianos

La unió

 

Ja vaig escriure fa 18 mesos açò, i crec que continua vigent:  «Després de viure molts anys fora, un servidor s’ha donat compte de què són més coses les que ens uneixen de les que ens separen. L’amor per la gastronomia; la passió de les festes populars; el fet de sortir al carrer i a les places només fa un raig de sol; buscar la mar en estiu, la muntanya en hivern i el camp en pasqua; l’amor per la pólvora; l’orgull de ser d’alguna localitat concreta; discutir qui fa millor una paella, fideuà o arròs al forn; ser enemics del poble del costat com a concepte però tindre molts amics allí; el fardar; el fet de pagar una torrà als amics a gust; el tindre una gran família i compartit tots junts la nit de nadal; el trobar a faltar l’orxata, el torró, o la mona de pasqua quan estàs a l’estranger; el quedar-se tancat a casa quan plou, neva o fa ponent; el obrir la casa quan hi ha una boda, comunió, bateig o defunció; la sensibilitat musical; el saber que es una poalà perquè t’has tirat moltes damunt; el ficar-te un rebequeta a poqueta nit; dir-li a tot el món carinyo, teta/tete, mari, o qualsevol apel·latiu carinyós i dolç que pugues imaginar: sopar de sobaquillo una brascada, un xivito o un almussafes; el quedar a prendre café en les amigues o a esmorçar en els amics; el “no volem cap que no estiga borratxo”; el cagar-se en la mare que els ha parit; el fet de tindre tants cosins segons que no coneixes a la meitat; el no protestar massa però criticar-ho tot… són tantes i tantes coses que compartim i que ens fan ser un poble, que no entenc perquè li donem l’esquena per tonteries als nostres veïns que pensen diferent«.

Ale, ja m’he quedat a gust.