Les millors contraccions del valencià oral

Algunes paraules valencianes es pronuncien de manera més curta del que s’escriuen, estes reduccions típiques del valencià oral són el que jo entenc per contraccions. Com per exemple quan mascletada es convertix en mascletà o fideuada en fideuà. Així que m’he ficat a buscar les millors de la nostra llengua, quasi totes són el resultat de canviar la terminació -ada per -à, i ací vos presente la meua selecció:

Burrà. Xe mira quina burrà! És altra manera de dir una barbaritat. Indiques que hi ha molt d’alguna cosa o que algú ha dit una ximpleria. Si vas per Santorini que està ple de «burros» pots dir «quina burrà de burres«. Animalà està dins de la mateixa categoria.burros

Fotracà. Una fotracà de diners m’ha costat la festa! Un nivell un poc superior a la burrà pel que fa a quantitat està la fotracà. Val per a resposta davant de qualsevol preu desorbitat. «Valdomero, això quan val? – Una fotracà que tu no pots pagar».

Pedrà. Acció de colpejar amb una pedra a algú. Si li has pegat una pedrà és perquè tens molta punteria, i perquè s’ho mereixia. «pedraes rebíem als mussaferos quan venien a Benifaió» podria ser una frase d’algun avant-passat meu.

piedra

Poalà. Una d’eixes magnífiques paraules intraduïbles. Una poalà és la quantitat que cap en un poal. En estiu quan fa calor bé pots dir això de «m’he banyat a poalades«, i en cas que la tassa del café siga format XXL pots dir allò de: «t’he demanat un tallat, no una poalà de café«.

Bascollà/bescollà. És una nyespla ben donada al bescoll. Si li pegues amb ganes i algú ho veu soltarà allò de «t’ha bufat o t’ha fet aire» una magnífica expressió, per cert. També quan algú és «pela» el monyo s’estrena, i l’estrena és una bona bascollà.

aire
Fartà. Es diu que els valencians som de fartar molt, i clar ens peguem bones fartades. Una bona fartà inclou tornar a casa redolant i una poalà de camamilla per a rebaixar. «Amor, no cal que faces sopar que hui vaig de fartà amb els amics«.

Remudà. No va mudà o mudada, va remudà quan s’ha ficat el floripondio al cap, les calces noves i una bateta monocolor que només trau per a anar de boda. Per descomptat el bolso i les sabates han d’anar a conjunt. “Xe mira la Trini, va tant remudà que no l’havia conegut”.

boda 2
Empastrà. Un dia li dónes l’oportunitat al teu company de feina foraster de cuinar la paella, i quan arriba l’hora de menjar és probable que digues “açò és mala empastrà”. El concepte castellà “liarla parda” en valencià bé podria traduir-se per “fer una bona empastrà”.

Piuà. Paraula meravellosa dins del seu mal gust, que té un doble sentit. “Això es fa en una piuà” per a dir que és fàcil o sense massa importància; i un sentit més sexual “Quina piuà vaig pegar ahir!” o “la teua cosina té mala piuà, presenta-me-la”. El normal és que el cosí et conteste amb un educat “tira per on has vingut abans no et rebente el meló d’una borinà”.bulma 2
Au. El súmmum de contraure paraules. Des del primitiu Amb Déu Sigueu, es va evolucionar a l’Adéu-siau, al clàssic Adéu, i al definitiu Au. Salutació col·loquial habitual que es pot tornar a allargar, en este cas amb el cacofònic “au cacau”.

Cabotà. Una cabotà, no implica dany físic com si ho fa una colzà o una genollà, pegar la cabotà és donar la raó a qui està davant sense discutir. “Eixe no pinta fava, només fa que pegar la cabotà”, i d’ahí la frase «De baes cap frare pega cabotaes, i menos mal pegaes«, que de 9 paraules, 3 són contraccions. Una d’eixes expressions sense traducció literal, tan fantàstiques.
memefang

Caguerà. Quan el resultat és nefast podem concloure que és “una mala caguerà”. Ja sabeu com som d’escatològics els valencians, que si “com cagar però cap a dins”, “com cagalló per séquia”, “com si menjares peres i les cagares senceres” o “Ara sí que m’ha cagat!” són expressions molt il·lustratives. Una caguerà és només una manera acolorida i pudenta de dir que alguna cosa està mal feta.

Si t’agrada este article, pots llegir molts més en el llibre «De Categoria«, ja la venda!!!

6 comentarios de “Les millors contraccions del valencià oral

  1. Un apunt, a ma casa a sovint utilitzen l’expressió «Quina caguera dones!» (paraula plana i obviament sense accent) per a donar a entendre que eres més pessat que un aca al bé…
    També m’ha agradat molt això de «Quina piuà té la teua cosina!» jajaja Molt bo, nano, molt bo!

  2. A Tavernes de la Valldigna, als anys 90 i abans, li déiem «anar de poalà o fer una poalà» al que ara es diu en castellà «hacer un botellón o ir de botellón». Resulta que compràvem la beguda, la mescla i el gel i ho posàvem tot dins d’un «cubalitre» o «poal», que anàvem passant-nos els uns als altres o «rulant». Quan va eixir a la televisió això de la moda del «botelló», resulta que a Tavernes ja feia moltíssims anys que es feia!!

  3. És graciós. Només indicar que la caiguda de la -d- intervocálica. És a dir, la substitució de -ada per -à és freqüent als dialesctes apitxat i alacantí. Tècnicament no és una contracció sinò més bé una dialectalisme més corrent conforme avancem cap al sud del nostre territori lingüístic.

    Atentament

    Frederic Tarazona

  4. Pingback: Les interjeccions que fan únic el valencià | Vicent Marco

  5. Hi ha una atra teoria més coherent sobre l’orige de «au», la qual diu que prové del llatí «augur» (paraula plana), per caiguda de la -g- intervocàlica (fenòmen freqüent en el valencià), i per desaparició de la «r» final: augur > aur > au. I per lo tant es tracta de la mateixa paraula que l’euskera «agur», també en el significat de «adeu», que també prove del llatí «augur».

Responder a Ferran Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.